Em cou al rostre el traç de les llàgrimes, malgrat que tinc els ulls eixuts.
Torno als mateixos camins, amb les mateixes previsibles pedres.
Ensopego i, sense caure, camino fent tentines fins a redreçar-me.
Ploraré, aquesta nit, quan em reclogui. Enyoraré, altre cop, l'amant que no he tingut i els besos que s'enduu.
Em fa mal la pell, tant nua, ara.
Quin silenci...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada