He tornat a escriure sobre la sorra humida, arran d'onada.
Va ser un moment dolç i amarg, només per a mi; un brindis "in memoriam", sense copa -no em calia. Tot era poesia: la llum, l'hora, la posta entre els núvols i aquella pluja fina que em feia més conscient del moment.
No n'ha quedat un escrit -se'l va endur l'aigua; tant sols aquest record que endreço avui, entre els "abrics"
Em mires sense veure'm. Amb tot, respiro, desitjo, estimo, enyoro. Batego. Segueixo essent natura, un torrent abrandat, salvatge i poderós; a estones, la tendresa; La barreja de colors i sabors que és una persona, forta i feble, valenta i poruga a l'ensems –Recordes?
De nou m'escric per no escriure't, afònica dels crits dels meus silencis.
Aquí estoy, escribiendo de nuevo, sin saber muy bien a dónde me lleva el texto.
La mente discurre, la idea se fuga en el intento.
Mañana vuelvo –Espero.
Voltada per tots els flancs d'una lenta normalitat de falset feta d'esperes sostingudes, de mots silenciats, de somriures ocults, de miratges, a estones em deixo endur per la comèdia i jugo el meu paper, modesta, mesurada. A voltes em revolto i em proclamo, orgullosa, més viva, més dona. El meu orgull de ser dona no és d'anunci de compreses, em fa sentir abrandada, salvatge i poderosa. El meu orgull de ser dona està fins al capdamunt de tanta comèdia, de tant de mutisme imbècil; de tanta, tanta sala d'espera.
A voltes, el cop de puny sobre la taula m'ha dut per camins més pedregosos. Amb tot, m'allunya de barrancs més profunds, d'abismes de depressió.
La normalitat de falset obre ferides que l'amor no tanca.
Llum de capvespre. Per la finestra transcorre lent un paisatge que m'és conegut. No sé on anem i el trajecte pot ser llarg. Sola, al meu habitacle, sento el brogit del compartiment del costat, a estones les rialles. Són colla i sovint posen bona música.
Hem passat de llarg un paratge agrest, inhòspit, sense aturar-nos. Alleugerit el pes, ens retrobem pel passadís, per intercanviar un somriure, una estona agradable, una cigarreta, un glop. Gent ferma amb qui comparteixo de grat aquest singular viatge que ens fa més amics, més persones.
(Setembre'08)
Voldria escriure avui, sobre la teva pell nua, com qui escriu damunt la terra humida; ni que només fós per no omplir-me de silencis. Escric el que la veu no gosa dir i ho deixo, a mercè de l'onada: "T'enyoro".
Te doy mi voz que te cante al oído el deseo que no se olvida.
Tengo em mis manos -no se marchitan- las carícias que no te dí aún; en mis labios, los besos tuyos que han sido para nadie.
¿Qué nombre le damos a ese echar de menos lo que no ha sido?
Pluja. Les gotes que esquiven els arbres espeteguen a terra, divertides del seu propi esquitx, com criatures. Les sento, rialleres, dibuixant una festa de cercles i rierols. Ric amb elles. M'arrecero sota el gran cedre i escolto l'altra pluja, de segona mà, aigua que s'escola entre el brancatge.
M'escric per no escriure't; sense tinta, sense paper. Escribint per pintar de colors els meus moments. Manllevant paraules als amics, caçant-les al vol, sense vergonya.
Torno a enyorar-me i alguna cosa em diu que estic en perill.
Sobtadament, em vé a la ment el petit retall de cel de la plaça Milans i recordo la foto que encara no he fet...
De vegades em pregunto on van a parar els projectes que mai duem a terme, els desitjos inconfessables. Els imagino com un objecte físic, en una mena de matèria tova –com d'argil•la- fàcil de donar-hi forma, o de trencar-se... la imaginació, com un capital d'aquesta matèria. Hi ha qui li dóna formes diverses, hi ha qui tota la vida persegueix un únic somni.... Avui, voldria erigir-me en escultora dels meus somnis, i modelar-los segura, ferma... sabent del cert quina forma vull donar-los.
Tinc més de quaranta anys i encara penso què vull ser quan sigui gran.
A redós dels teus braços m'endinso de nou en mi mateixa, per conèixer-me més, per estimar-me de nou. Contemplo, absorta, els teus llavis dibuixats i desitjo perdre-m'hi. M'enduc a la meva sol·litud un bes robat, per tota companyia. Voldria no somniar-te, però sé que ho faré; Et veuré en altres rostres, et buscaré en altres figures.
T'he volgut sense tenir-te –i amb tot, o precisament per això- t'agraeixo la nit, la conversa.
En atrapar-les dins la xarxa del nom, les coses –les pors?- es fan petites. En la concreció de la paraula perden la potència, la infinitud, la possibilitat d'ésser una altra cosa.
El mot de-fineix l'objecte, l'engloba, el tanca, el minimitza.
Capturar la idea amb la paraula, caçar-la i no sentir que el mot la traeix: vet aquí el repte!
Nova conversa inacabada. Els mots reboten a la paret i em tornen en un eco que perd, progressivament, l'empenta... No m'agrada parlar sola; Hi ets?
Si tornen
De nou, ahir, en el trajecte cap al somni, m'escrivia sense tinta, sense paper. I els mots, fugissers, se succeien en cascada, sense aturar-se. He dubtat si un cop de llum els deturaria, espantadissos… i no he gosat fer-los llevar en aquelles hores menudes.
Al matí, ventilant els llençols, he trobat –escassament– un grapat de paraules i les he collides amb cura. Em sento maldestre, ara, apedaçant-les… i acabo escribint sobre l'escriure, fent cercles al voltant de mi mateixa, de gat que cerca la postura per jeure.
A les fosques, els mots venien i es deixaven lliscar, suaument, sense remors, entre els llençols. Els deixava fer; no he volgut defugir-los. De dia els enyoro.
Aquesta nit deixaré a punt el quadern, com un caçapapallones; en la complicitat de la foscor, me'ls faré meus, aquest vespre, si tornen…
Tintes
És ple el tinter que vessa les paraules adormides. Les llevo fora d'hores, les espolso, esteses a a orejar-se. Me'n cuso un mantell que m'abrigui dels silencis.
Amarga derrota
L'error fet de sobreentesos, de gests donats per fets, que no han estat. Hauria estat més senzill, força més senzill no donar res per fet ni per sabut. I m'he quedat sola davant la taula tant ben parada, sense que hagin arribat els convidats. Aquell balcó guarnit de flors de colors de primavera, que no haurem compartit, es marceix mentre assaboreixo el retrogust amarg que m'ha quedat als llavis sense besos, com de derrota.
Angoixa?
I si em fallen -de sobte- els mots i em traeixen i no em diuen? Si no em fan de mirall, on em busco? On em retrobo?
Sóc, en la mesura que m'escric. M'escric, em dic i em permeto en el text ser més jo, més meva, més autèntica.
Què faré, si algun dia m'abandonen les paraules?
Daría
No sé que daría, ahora, por encontrarme con tu sonrisa y llevármela, de nuevo, puesta en el bolsillo.
No daría nada, lo sé, porqué no es negociable, no hay comercio posible.
No sé como aclarar mi mente, hoy, entre tantas brumas. El rostro se oculta tras las nubes, o –mejor dicho- asoma entre ellas. Un haz de sol me chispea aún en los ojos, si me acuerdo que me tengo, de amiga.
Hoy me he puesto tacones, para oir mis pasos en la calle, para sacar en femenino balanceo la felina Tierra de paseo; para afianzar –aunque sea a pasitos- la confianza en mi misma.
Qué lento se me antoja el trabajo de despejar tempestades. Cuanto necesito, todavía, del espejo de "los otros" donde verme a mi misma… Entretanto, me contemplo –de reojo, que no se me note- en las lunas de los escaparates, mientras camino deprisa.
