En atrapar-les dins la xarxa del nom, les coses –les pors?- es fan petites. En la concreció de la paraula perden la potència, la infinitud, la possibilitat d'ésser una altra cosa.
El mot de-fineix l'objecte, l'engloba, el tanca, el minimitza.
Capturar la idea amb la paraula, caçar-la i no sentir que el mot la traeix: vet aquí el repte!
Nova conversa inacabada. Els mots reboten a la paret i em tornen en un eco que perd, progressivament, l'empenta... No m'agrada parlar sola; Hi ets?
Si tornen
De nou, ahir, en el trajecte cap al somni, m'escrivia sense tinta, sense paper. I els mots, fugissers, se succeien en cascada, sense aturar-se. He dubtat si un cop de llum els deturaria, espantadissos… i no he gosat fer-los llevar en aquelles hores menudes.
Al matí, ventilant els llençols, he trobat –escassament– un grapat de paraules i les he collides amb cura. Em sento maldestre, ara, apedaçant-les… i acabo escribint sobre l'escriure, fent cercles al voltant de mi mateixa, de gat que cerca la postura per jeure.
A les fosques, els mots venien i es deixaven lliscar, suaument, sense remors, entre els llençols. Els deixava fer; no he volgut defugir-los. De dia els enyoro.
Aquesta nit deixaré a punt el quadern, com un caçapapallones; en la complicitat de la foscor, me'ls faré meus, aquest vespre, si tornen…
Tintes
És ple el tinter que vessa les paraules adormides. Les llevo fora d'hores, les espolso, esteses a a orejar-se. Me'n cuso un mantell que m'abrigui dels silencis.
Amarga derrota
L'error fet de sobreentesos, de gests donats per fets, que no han estat. Hauria estat més senzill, força més senzill no donar res per fet ni per sabut. I m'he quedat sola davant la taula tant ben parada, sense que hagin arribat els convidats. Aquell balcó guarnit de flors de colors de primavera, que no haurem compartit, es marceix mentre assaboreixo el retrogust amarg que m'ha quedat als llavis sense besos, com de derrota.
Angoixa?
I si em fallen -de sobte- els mots i em traeixen i no em diuen? Si no em fan de mirall, on em busco? On em retrobo?
Sóc, en la mesura que m'escric. M'escric, em dic i em permeto en el text ser més jo, més meva, més autèntica.
Què faré, si algun dia m'abandonen les paraules?
Daría
No sé que daría, ahora, por encontrarme con tu sonrisa y llevármela, de nuevo, puesta en el bolsillo.
No daría nada, lo sé, porqué no es negociable, no hay comercio posible.
No sé como aclarar mi mente, hoy, entre tantas brumas. El rostro se oculta tras las nubes, o –mejor dicho- asoma entre ellas. Un haz de sol me chispea aún en los ojos, si me acuerdo que me tengo, de amiga.
Hoy me he puesto tacones, para oir mis pasos en la calle, para sacar en femenino balanceo la felina Tierra de paseo; para afianzar –aunque sea a pasitos- la confianza en mi misma.
Qué lento se me antoja el trabajo de despejar tempestades. Cuanto necesito, todavía, del espejo de "los otros" donde verme a mi misma… Entretanto, me contemplo –de reojo, que no se me note- en las lunas de los escaparates, mientras camino deprisa.
