MATÍ DE SOL

En ser al carrer, un sol alegre t'espatega a la cara i et fa memòria que ahir va ploure (també et recorda que fa poc vas alleugerir pes a la bossa de mà i que no hi duus ulleres fosques, però això no és important ara) 

Han escombrat el cel i duu un vestit blau brillant, tan intensament primaveral que et demana càmera. 

I així de cop, et plou al damunt un doll irrefrenable d'instants d'infantesa, de quan Montjuïc era el nostre jardí, ple d'arbustos verdíssims de flor blanca i fulles lluents. Els pares llegien al sol i nosaltres jugàvem. 

Una olor com de cuiro t'arriba ara des del fons d'aquells tres o quatre anys, quan vas aprendre la paraula garrofa i et van explicar que, al temps de la guerra, en feien succedani de xocolata. 

Encara, mentre et capbusses al metro, t'envaeixen imatges dels primers intents d'anar en en bicicleta,  al voltant d'un estanyol que et semblava enorme i no ho és i que algun dels teus germans havia batejat com a "llac de les granotes"...

Uska, maig'17

LA LAVA

La ment té camins curiosos i estratègies molt seves, que no sempre actuen en benefici propi. 

Un record amagat rere les cortines de l'oblit segueix essent un record, a mercè que un sò, un gest, una olor, actui de detonant i t'esclati dins en un escampall de vidres trencats. 

Ara tocaria recompondre's i no saps ben bé com es fa això. No en tens recepta. 

Com es fa per abraçar la persona que vas ser llavors? Ets tu mateixa. I no.

D'alguna manera has retrobat la feblesa que va fer-te tancar aquella escena en un calaix, silenciar-ne el fàstic i el dolor -la mateixa feblesa que en aquell moment et va fer creure forta! 

I no només la feblesa. També la ràbia. Una ràbia immensa, que amenaça ara a erupcionar com un volcà. Però el crit que et surt s'esquinça en plor. No has après a cridar. No la saps treure, la ràbia. I et crema dins, la lava.