Normalitat de falset

Voltada per tots els flancs d'una lenta normalitat de falset feta d'esperes sostingudes, de mots silenciats, de somriures ocults, de miratges, a estones em deixo endur per la comèdia i jugo el meu paper, modesta, mesurada. A voltes em revolto i em proclamo, orgullosa, més viva, més dona. El meu orgull de ser dona no és d'anunci de compreses, em fa sentir abrandada, salvatge i poderosa. El meu orgull de ser dona està fins al capdamunt de tanta comèdia, de tant de mutisme imbècil; de tanta, tanta sala d'espera.

A voltes, el cop de puny sobre la taula m'ha dut per camins més pedregosos. Amb tot, m'allunya de barrancs més profunds, d'abismes de depressió.

La normalitat de falset obre ferides que l'amor no tanca.

Viatge

Llum de capvespre. Per la finestra transcorre lent un paisatge que m'és conegut. No sé on anem i el trajecte pot ser llarg. Sola, al meu habitacle, sento el brogit del compartiment del costat, a estones les rialles. Són colla i sovint posen bona música.

Hem passat de llarg un paratge agrest, inhòspit, sense aturar-nos. Alleugerit el pes, ens retrobem pel passadís, per intercanviar un somriure, una estona agradable, una cigarreta, un glop. Gent ferma amb qui comparteixo de grat aquest singular viatge que ens fa més amics, més persones.

(Setembre'08)

La pell nua

Voldria escriure avui, sobre la teva pell nua, com qui escriu damunt la terra humida; ni que només fós per no omplir-me de silencis. Escric el que la veu no gosa dir i ho deixo, a mercè de l'onada: "T'enyoro".

Voz

Te doy mi voz que te cante al oído el deseo que no se olvida.

Tengo em mis manos -no se marchitan- las carícias que no te dí aún; en mis labios, los besos tuyos que han sido para nadie.

¿Qué nombre le damos a ese echar de menos lo que no ha sido?

Pluja

Pluja. Les gotes que esquiven els arbres espeteguen a terra, divertides del seu propi esquitx, com criatures. Les sento, rialleres, dibuixant una festa de cercles i rierols. Ric amb elles. M'arrecero sota el gran cedre i escolto l'altra pluja, de segona mà, aigua que s'escola entre el brancatge.

Matèria [o Sense tinta]

M'escric per no escriure't; sense tinta, sense paper. Escribint per pintar de colors els meus moments. Manllevant paraules als amics, caçant-les al vol, sense vergonya.

Torno a enyorar-me i alguna cosa em diu que estic en perill.

Sobtadament, em vé a la ment el petit retall de cel de la plaça Milans i recordo la foto que encara no he fet...

De vegades em pregunto on van a parar els projectes que mai duem a terme, els desitjos inconfessables. Els imagino com un objecte físic, en una mena de matèria tova –com d'argil•la-  fàcil de donar-hi forma, o de trencar-se...  la imaginació, com un capital d'aquesta matèria. Hi ha qui li dóna formes diverses, hi ha qui tota la vida persegueix un únic somni.... Avui, voldria erigir-me en escultora dels meus somnis,  i modelar-los segura, ferma... sabent del cert quina forma vull donar-los.

Tinc més de quaranta anys i encara penso què vull ser quan sigui gran.

Recer (2)

A redós dels teus braços m'endinso de nou en mi mateixa, per conèixer-me més, per estimar-me de nou. Contemplo, absorta, els teus llavis dibuixats i desitjo perdre-m'hi. M'enduc a la meva sol·litud un bes robat, per tota companyia. Voldria no somniar-te, però sé que ho faré; Et veuré en altres rostres, et buscaré en altres figures.

T'he volgut sense tenir-te –i amb tot, o precisament per això- t'agraeixo la nit, la conversa.