Hi ha una tristesa estranya, espessa...
Ahir l'aire era fresc i net i ple de llum; avui el cel de pedra em pesa al damunt.
Em sento sola, gairebé buida. I em dic que no, que no és per tant.
Però no arrenco a fer res de profit. Ni tan sols escriure.
Uska, maig 2018
Em quedaria curta, avui, si et digués
que la nit se m'ha fet llarga
que et volia i que he enyorat
el que mai he tingut...
Que he buscat en la fosca
ni que fos un estel
que em parlés de tu
Però he sentit la meva veu,
només, sola en la nit;
La meva veu, només,
per recordar-me que t'estimo.
Quin alè d'aire fresc amb perfum de tempesta
petit oasi entre dies de calor intensa.
Jocs de llum estiuenca
el cel, un vel de lluernes i foscors.
Ganes de jugar
–ballar descalça sota la pluja
I riure–
com una criatura.
Em dic a mi mateixa que estic dispersa però sé que no és cert. Dispersa no, monotemàticament concentrada; com si tot el dia no fés més que esperar el vespre [em passo els dies esperant la nit] com si festegés. Et festejo fins i tot quan no hi ets –entre hores. Parlo amb tu o t'escric –sense escriure, sense dir...
Bromeges i dius que aviat fugiré corrent. Què ha d'espantar-me, de tu? De mi mateixa ja sé què m'espanta: la pròpia feblesa, els paranys que em poso [enamorada de l'amor?] Però el fet d'identificar-ho, de posar-li nom, avui no aconsegueix fer-me més forta i tocar de peus a terra. Poden les ganes d'alçar castells i fer volar ocells de colors –ara que sé que hi ha cua-vermells, no em conformo amb els coloms, que no em cauen bé.
Imagino aquesta llarga xerrada que ens debem. O escoltar junts un silenci flonjo –d'aquests que tenen una remor de fons, de vent entre els pins. Des del forat del pany de la fantasia, aquests records inventats em semblen moments molt dolços –fins i tot quan m'accelero és un desig dolcíssim, tendre, gairebé poètic. I busco els teus ulls envà [darrere l'abre] per dir-te que voldria...
A estones voldria no pensar el que voldria, només fer-ho.
Però també tinc un caparró que pensa... I, posats a pensar, pensa peròs; peròs com les distàncies –les físiques i les altres.
I pensa potsers... Uns potsers com a peròs; també un altres, uns potsers com els ocells, que m'omplen la cambra d'un vol armònic de colors i músiques.
I fa projectes que se'm desfan entre els dits de la raó. Però sempre en queda algun bocí, per començar-ne un altre... Disparo a l'aire llavor de somnis, per damunt de castells i vols d'aus.
Esperant la nit.
@uskaballester, maig 2016
Em llevo, sigilosa, per no despertar els somnis
i preservar l'encís d'aquesta quietud
Amb càmera i bloc
surto a beure'm la llum d'aquesta hora calma
a collir-ne uns quants brots pel rebost
-els vespres agrisats
en duc sempre algun
que em resguarda del fred
Uska, març 2016
Ales esteses al temps, que em pentina els records, he tornat a seure sobre la pedra calenta del sol
i m'he sorprès del meu propi somriure.
Uska
21/05/14
Guarda la lumbre del deseo
en el cajón de su sonrisa,
así, tan a la vista
que se escapa
se le va de las manos,
de la boca…
Y en las puntas de los dedos
le quema
cuando –como de paso–
dibuja en el rostro de él
una caricia
–apenas un roce,
nada,
una hoguera.
Sí
calia posar distància…
fins va fer-se'n el propòsit
–en veu alta, per creure-se'l–
Però el joc de seducció havia començat.
És difícil no trobar-se, si els ulls es busquen
si les mans es volen
si la pell de l'un crida la de l'altre
la intimitat
una mescla
com d'espècies
la música compartida
saber-me nua o gairebé
el joc de les teves mans
que per un instant transformes en carícia
-o sóc jo que ho rebo així?
percebo tendresa en els teus dits
i fins la teva veu
m’acarona, a estones
en l'abraçada de comiat
intensa
he sentit l'impuls de besar-te
i he fugit, per no fer-ho
(2013)
encara tinc, d'anit, les butxaques plenes de rialles compartides
i et duc amb mi, de lluny, tan proper...
he obert davant teu
la meva porta
Alço la copa i brindo, nua
i se'm fa estrany no saber-te la veu
ni el rostre
–però no m'amago
i et faig còmplice d'anhels i pors,
de les petites i grans febleses
que em fan més forta
i m'ensenyen a estimar-me
uska
29/10/2013
m'he visitat, avui
–secret mirall íntim dels somnis–
m'he vist més gran que ahir
i jove –malgrat tot
tinc tant per fer, encara
eines
i desig de coses noves
projectes, reptes
voluntat
ganes
m'he vist, avui
m'hi he trobat amiga
i he volgut abraçar-me
USKA 26/04/2013
record
El teu record perviu en les parets de la cambra
en trobo engrunes al matí, quan obro la finestra
me'n teixeixo somnis i en basteixo fantasies
en la complicitat del silenci nocturn.
Et cerco encara entre els llençols
Quines ganes de tenir-te!
Obrir els braços i trobar-t'hi
compartir el goig de la carícia,
la passió implacable que m'encén.
Quin tren em duria, rabent,
fins al teu llit?
Trobar-t'hi sol i nu, mig adormit,
perdre'm en tu,
confondre'm als teus ulls
besar-te, oferir-me, ser infinitament teva
i no parar fins sadollar-me de tu
–si això és possible.
ONLY A SEA TO REACH THE SKY
ONLY A WORD TO SAY SO MUCH
ONLY A SONG TO MISS SOMEONE
AND JUST A SMILE TO SAY GOOG-BYE
THAT'S WHY…
THAT'S WHY…
THERE ARE NO CALLS - THERE ARE NO WORDS
ONLY MY SKIN - ONLY MY BED
ONLY THE WHOLE NIGHT ABOVE ME
JUST MY VOICE CALLING YOU
AND I'M
I'M SO ALONE
ONLY ALONE, ONLY MYSELF
THERE ARE NO KISSES -THERE ARE NO LOVE
ONLY MY VOICE JUST CALLING YOU
AND JUST A SMILE TO SAY GOOG-BYE
THAT'S WHY
I'M SO ALONE
Aire fresc, sol calent.
Han plantat esqueixos de núvols sobre els terrats
i en floreixen brots de llum en bolquers.
Setembre camina de puntetes.
Passen les hores,
tornaré a marxar cap a casa amb el cap cot
i la pell nua de carícies
El llit se'm farà vast, desert i fred
sense l'escalf i el frec del cos d'algun amant
que em faci de mirall
i no hi haurà un jardí on pugui collir un somriure
per no sentir tant fonda aquesta esquerda
que em té l'ànim ferit
Ja torno a escriure't, incontinent. I encara em freno: col·lecciono a esborranys, tots els correus que t'he fet i no he gosat enviar-te, com aquest.
Impacient, supleixo els teus mots (els que no arriben) pels meus, i te n'envio algun fragment.
En moments així,voldria, de debò, tenir el dò de la paraula i -com una ofrena- portar fins al teu llit, a través de la lletra, el desig que em regalima entre les cuixes; contar-te, en veu molt dolça -un alenar més que no pas un xiuxiueig- que aquesta nit, amb els ulls closos, t'he retingut entre els llençols. T'he invocat, entre somnis. Confio ara, en tornar a la cambra, retrobar-t'hi.
Re decorant la meva vida: independència.
Un pis petit, un lloc per a cadascuna.
Quatre parets, un llit, un armari i dues tauletes.
Sol d'hivern al pati.
Escollir: guardar, llençar; neteja de records i oblits, d'alegries i tristeses, de dubtes i petites certeses; També els besos, les carícies que no he fet, que han tornat a ser per a ningú –ni tant sols per a mi.
I el retrogust de llargs glops d'amistat, escurant fins el darrer racó de les paraules i les nits.
Re decorant, pintant de colors la veu de la meva rialla retrobada.
Deia "dic",
ara diu "Dídac"
i fa i desfà
–i tant, si desfà!
Mala gent, mala sang –agre regust
Down by law
lenta agonia
i després,
espolsar-se les sandàlies,
que vol dir vent
Les hores s'enlenteixen,
la nostra ombra allargassada –d'horabaixa–
enfosqueix el dia, tintat de móres.
Tardor
–tomba a hivern, a la cambra.
El llit de glaç no es fón
ni s'estova amb les llàgrimes
i he renovat silencis aguts,
com dagues.
21/10/2010
Se presenta sin aviso y rompe el monótono tic-tac del péndulo suspendido en el tiempo.
De repente tu sonrisa y tu llanto se me hacen presentes y -sin palabras- hablo de nuevo contigo.
Quisiera transmitirte el cariño que leí en los ojos tuyos que lloraban la mudez de tu voz.
Me duele el vacío de tu ausencia; pero no temas, no sufras: estoy feliz de abrazarte de nuevo -aunque sea en sueño, en recuerdo, en homenaje.
Te brindo la voz de mi mano, que relee en voz alta el amor que nos une, siempre.
La tarda declina lentament, s'esllangueix pesarosa, resistint-se a ser vespre -temorenca de les ombres nocturnes, que tot ho amaguen i ho confonen.
L'amor és tarda avui; pesadament va fent-se vespre i tornarà nit -no la nit jove que fou.
Claror de llunes hi hagi, que em faci el camí de plata. Tu seràs lluny i jo encara et cantaré, mentre la veu no em deixi.
Torno al quadern, no trobo el moment de tancar-lo. El full de ruta s'escriu mentre el cerco -rellegeixo, reescric, penso.
Sensació de naufragi, fel a la boca. Reprendré forces, però no avui, segurament. Ara, contemplo amb tristesa la barca buida i sento fred. Hi ha tanta feina, encara; Tanta mala mar que sé que ens espera: en sento l'olor a l'aire.
Som lluny; no pel que hem anat separant, sinó pel que no hem sabut mai aproximar.
Dies com avui, transcorren lents i ràpids a l'ensems: a batzegades, com si el temps tingués un ritme alterat en funció d'allò que faig i -sobretot- d'allò que penso. Algunes estones, m'accelero; d'altres m'arrossego per dins de mi mateixa, lentament, amb moviments sinuosos. El temps, doncs, llisca dolçament o taloneja estrepitosament. -però és, tant sols, un símptoma.
De dies com avui -permeteu-me dir-ho- que no n'hi hagi gaire.
¿Sería inconformismo contestarte que lo que realmente quiero no lo venden en la calle?
Quizás fuera más honesto contestar que aunque lo venden, no estoy dispuesta a pagar por ello, que no me sentaría igual.
Hay cosas que una quiere que sean como un regalo.
Sí, mejor contestar con una simple sonrisa. Y, fíjate, me llevo ese pequeño regalo de tu sonrisa-respuesta.
Descalza o con tacones,
la tierra hoy se siente felina y con ganas de bailar
deja a un lado el dervicheo monótono a que nos tiene acostumbrados
se desmelena.
Su danza es lluvia y sol, alegría
es un regalo, un homenaje que se hace a si misma
y a los suyos;
Es un momento
¿Quien sabe lo que dura, un momento?
Acaso es un de ahora en adelante
un inicio, un propósito
una estación que empieza
o empezó hace tiempo en larva
Primavera,
imago al fin, emerge de nuevo.
Agradezco tenerte cerca
en la palabra,
oirte de nuevo
sin siquiera verte;
leer en otra voz
el mensaje de ese espejo
que me hace fuerte,
sabiendome débil.
Escribo
para hallar en la palabra
refugio de mis dudas,
para vaciarme de tantos silencios
que me hieren con sus gritos
Cierro la puerta y me escucho.
Reconozco la quebrada voz de lo amargo,
-el nudo en la garganta
se afloja si me escribo.
Soy papel y tinta
cuando me digo.
Soy,
rotundamente soy
en las ges y las erres.
Me escribo,
soy letras,
la suma de silencios que se derriten
en palabras.
Soy: me escribo
(abril 2010)
a fosques, vull retenir els mots
que malden per fugir, cap al somni
el tinter es vessa, sobre el coixí
o pels carrers
al sol
la desvergonyida virginitat del paper
em fa llengotes
(abril'10)
En la pitjor de les derrotes,
l'horitzó dels ànims
és un desert devastat
per un huracà de sentiments.
Res té sentit
-les paraules, els objectes-
O en té en excés
-El paisatge quotidià
és ple de referències
que fereixen, molt endins;
massa.
(Voldriem tenir
per vosaltres
una abraçada poderosa
que s'endugués aquest malson insostenible
abans que fos real)
som aquí
compartint el vostre crit
i el vostre silenci
som aquí
per estimar-vos
malgrat que
-avui-
no en sabem
si la veu se'ns esquerda
deixarem parlar les flors
que ens faran paisatge
irisat de primavera
Estas son las circunstancias; las que nosotros mismos creamos, con lo que con lo que hay, con lo que viene y lo que se larga.
Por eso mismo, porqué es nuestra responsabilidad, hay que mirarse muy mucho, con lo que uno piensa, con lo que uno desea y siente. Porque nuestros posicionamientos pueden hacernos más libres, o encarcelarnos.
Y vamos a intentarlo, a darlo todo -a dárnoslo todo- a hacer todo lo que esté en nuestras manos, para conseguir la máxima de las felicidades: nuestra libertad.
Ese es el reto.
Seamos capaces.
¿O ibamos a mandarnos a nosotros mismos a freir espárragos?
Triste vacío. Terminaste. No huyes; sencillamente, te vas. De nuevo me quedo con la mesa puesta y sin invitados.
Sigo llenando mis vacíos con tu ausencia tan presente, con tu presencia ausente. Sigo deseándote demasiado, demasiado.
Lo dicho: un día te rapto.
He tornat a escriure sobre la sorra humida, arran d'onada.
Va ser un moment dolç i amarg, només per a mi; un brindis "in memoriam", sense copa -no em calia. Tot era poesia: la llum, l'hora, la posta entre els núvols i aquella pluja fina que em feia més conscient del moment.
No n'ha quedat un escrit -se'l va endur l'aigua; tant sols aquest record que endreço avui, entre els "abrics"
Em mires sense veure'm. Amb tot, respiro, desitjo, estimo, enyoro. Batego. Segueixo essent natura, un torrent abrandat, salvatge i poderós; a estones, la tendresa; La barreja de colors i sabors que és una persona, forta i feble, valenta i poruga a l'ensems –Recordes?
De nou m'escric per no escriure't, afònica dels crits dels meus silencis.
Aquí estoy, escribiendo de nuevo, sin saber muy bien a dónde me lleva el texto.
La mente discurre, la idea se fuga en el intento.
Mañana vuelvo –Espero.
Voltada per tots els flancs d'una lenta normalitat de falset feta d'esperes sostingudes, de mots silenciats, de somriures ocults, de miratges, a estones em deixo endur per la comèdia i jugo el meu paper, modesta, mesurada. A voltes em revolto i em proclamo, orgullosa, més viva, més dona. El meu orgull de ser dona no és d'anunci de compreses, em fa sentir abrandada, salvatge i poderosa. El meu orgull de ser dona està fins al capdamunt de tanta comèdia, de tant de mutisme imbècil; de tanta, tanta sala d'espera.
A voltes, el cop de puny sobre la taula m'ha dut per camins més pedregosos. Amb tot, m'allunya de barrancs més profunds, d'abismes de depressió.
La normalitat de falset obre ferides que l'amor no tanca.
Llum de capvespre. Per la finestra transcorre lent un paisatge que m'és conegut. No sé on anem i el trajecte pot ser llarg. Sola, al meu habitacle, sento el brogit del compartiment del costat, a estones les rialles. Són colla i sovint posen bona música.
Hem passat de llarg un paratge agrest, inhòspit, sense aturar-nos. Alleugerit el pes, ens retrobem pel passadís, per intercanviar un somriure, una estona agradable, una cigarreta, un glop. Gent ferma amb qui comparteixo de grat aquest singular viatge que ens fa més amics, més persones.
(Setembre'08)
Voldria escriure avui, sobre la teva pell nua, com qui escriu damunt la terra humida; ni que només fós per no omplir-me de silencis. Escric el que la veu no gosa dir i ho deixo, a mercè de l'onada: "T'enyoro".
Te doy mi voz que te cante al oído el deseo que no se olvida.
Tengo em mis manos -no se marchitan- las carícias que no te dí aún; en mis labios, los besos tuyos que han sido para nadie.
¿Qué nombre le damos a ese echar de menos lo que no ha sido?
Pluja. Les gotes que esquiven els arbres espeteguen a terra, divertides del seu propi esquitx, com criatures. Les sento, rialleres, dibuixant una festa de cercles i rierols. Ric amb elles. M'arrecero sota el gran cedre i escolto l'altra pluja, de segona mà, aigua que s'escola entre el brancatge.
M'escric per no escriure't; sense tinta, sense paper. Escribint per pintar de colors els meus moments. Manllevant paraules als amics, caçant-les al vol, sense vergonya.
Torno a enyorar-me i alguna cosa em diu que estic en perill.
Sobtadament, em vé a la ment el petit retall de cel de la plaça Milans i recordo la foto que encara no he fet...
De vegades em pregunto on van a parar els projectes que mai duem a terme, els desitjos inconfessables. Els imagino com un objecte físic, en una mena de matèria tova –com d'argil•la- fàcil de donar-hi forma, o de trencar-se... la imaginació, com un capital d'aquesta matèria. Hi ha qui li dóna formes diverses, hi ha qui tota la vida persegueix un únic somni.... Avui, voldria erigir-me en escultora dels meus somnis, i modelar-los segura, ferma... sabent del cert quina forma vull donar-los.
Tinc més de quaranta anys i encara penso què vull ser quan sigui gran.
A redós dels teus braços m'endinso de nou en mi mateixa, per conèixer-me més, per estimar-me de nou. Contemplo, absorta, els teus llavis dibuixats i desitjo perdre-m'hi. M'enduc a la meva sol·litud un bes robat, per tota companyia. Voldria no somniar-te, però sé que ho faré; Et veuré en altres rostres, et buscaré en altres figures.
T'he volgut sense tenir-te –i amb tot, o precisament per això- t'agraeixo la nit, la conversa.
