divendres, 16 de juliol del 2010

Siempre

Se presenta sin aviso y rompe el monótono tic-tac del péndulo suspendido en el tiempo.

De repente tu sonrisa y tu llanto se me hacen presentes y -sin palabras- hablo de nuevo contigo.

Quisiera transmitirte el cariño que leí en los ojos tuyos que lloraban la mudez de tu voz.

Me duele el vacío de tu ausencia; pero no temas, no sufras: estoy feliz de abrazarte de nuevo -aunque sea en sueño, en recuerdo, en homenaje.

Te brindo la voz de mi mano, que relee en voz alta el amor que nos une, siempre.

Tarda

La tarda declina lentament, s'esllangueix pesarosa, resistint-se a ser vespre -temorenca de les ombres nocturnes, que tot ho amaguen i ho confonen.

L'amor és tarda avui; pesadament va fent-se vespre i tornarà nit -no la nit jove que fou.

Claror de llunes hi hagi, que em faci el camí de plata. Tu seràs lluny i jo encara et cantaré, mentre la veu no em deixi.