Em dic a mi mateixa que estic dispersa però sé que no és cert. Dispersa no, monotemàticament concentrada; com si tot el dia no fés més que esperar el vespre [em passo els dies esperant la nit] com si festegés. Et festejo fins i tot quan no hi ets –entre hores. Parlo amb tu o t'escric –sense escriure, sense dir...
Bromeges i dius que aviat fugiré corrent. Què ha d'espantar-me, de tu? De mi mateixa ja sé què m'espanta: la pròpia feblesa, els paranys que em poso [enamorada de l'amor?] Però el fet d'identificar-ho, de posar-li nom, avui no aconsegueix fer-me més forta i tocar de peus a terra. Poden les ganes d'alçar castells i fer volar ocells de colors –ara que sé que hi ha cua-vermells, no em conformo amb els coloms, que no em cauen bé.
Imagino aquesta llarga xerrada que ens debem. O escoltar junts un silenci flonjo –d'aquests que tenen una remor de fons, de vent entre els pins. Des del forat del pany de la fantasia, aquests records inventats em semblen moments molt dolços –fins i tot quan m'accelero és un desig dolcíssim, tendre, gairebé poètic. I busco els teus ulls envà [darrere l'abre] per dir-te que voldria...
A estones voldria no pensar el que voldria, només fer-ho.
Però també tinc un caparró que pensa... I, posats a pensar, pensa peròs; peròs com les distàncies –les físiques i les altres.
I pensa potsers... Uns potsers com a peròs; també un altres, uns potsers com els ocells, que m'omplen la cambra d'un vol armònic de colors i músiques.
I fa projectes que se'm desfan entre els dits de la raó. Però sempre en queda algun bocí, per començar-ne un altre... Disparo a l'aire llavor de somnis, per damunt de castells i vols d'aus.
Esperant la nit.
@uskaballester, maig 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada