La ment té camins curiosos i estratègies molt seves, que no sempre actuen en benefici propi.
Un record amagat rere les cortines de l'oblit segueix essent un record, a mercè que un sò, un gest, una olor, actui de detonant i t'esclati dins en un escampall de vidres trencats.
Ara tocaria recompondre's i no saps ben bé com es fa això. No en tens recepta.
Com es fa per abraçar la persona que vas ser llavors? Ets tu mateixa. I no.
D'alguna manera has retrobat la feblesa que va fer-te tancar aquella escena en un calaix, silenciar-ne el fàstic i el dolor -la mateixa feblesa que en aquell moment et va fer creure forta!
I no només la feblesa. També la ràbia. Una ràbia immensa, que amenaça ara a erupcionar com un volcà. Però el crit que et surt s'esquinça en plor. No has après a cridar. No la saps treure, la ràbia. I et crema dins, la lava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada