Si tornen
De nou, ahir, en el trajecte cap al somni, m'escrivia sense tinta, sense paper. I els mots, fugissers, se succeien en cascada, sense aturar-se. He dubtat si un cop de llum els deturaria, espantadissos… i no he gosat fer-los llevar en aquelles hores menudes.
Al matí, ventilant els llençols, he trobat –escassament– un grapat de paraules i les he collides amb cura. Em sento maldestre, ara, apedaçant-les… i acabo escribint sobre l'escriure, fent cercles al voltant de mi mateixa, de gat que cerca la postura per jeure.
A les fosques, els mots venien i es deixaven lliscar, suaument, sense remors, entre els llençols. Els deixava fer; no he volgut defugir-los. De dia els enyoro.
Aquesta nit deixaré a punt el quadern, com un caçapapallones; en la complicitat de la foscor, me'ls faré meus, aquest vespre, si tornen…
Molt xulo i molt cert.
ResponEliminaDe vegades passa quelcom semblant quan vols traspassar pensaments a veu. Al cap eren tan clars, tan raonats, tan rodons, i en forma de veu són tan toixos, sense coherència, defugen les paraules que els han de definir, s'escapen...