El silenci de la neu

Duia el silenci de la neu al fons d'aquells ulls blaus

No era ell que havia copsat el paisatge

eren els arbres, els corriols, que li havien calat dins

com la boira
i l'havien fet seu.

S'havia forjat un caràcter auster, robust i càlid ensems
-com la cabana, el llit i la taula que havia fet son pare-

Havent sopat retrobava la veu
i desgranava històries -mig certes-
pel seu llibre no escrit

De tant en tant
em cal tornar escoltar el silenci d'aquestes parets de pedra seca
encenc la llar i surto a collir flors noves.

De fora estant, somric al fil de fum que dibuixa els records
i els escampa bosc enllà.

De nit, els escric.

... Jo posava les flors dins la gerra, amb cura

i ens vam mirar així, dels ulls als ulls;
no ens ho vam dir,
però vam saber que ens estimariem sempre.

Uska
Desembre 2015