Voltada per tots els flancs d'una lenta normalitat de falset feta d'esperes sostingudes, de mots silenciats, de somriures ocults, de miratges, a estones em deixo endur per la comèdia i jugo el meu paper, modesta, mesurada. A voltes em revolto i em proclamo, orgullosa, més viva, més dona. El meu orgull de ser dona no és d'anunci de compreses, em fa sentir abrandada, salvatge i poderosa. El meu orgull de ser dona està fins al capdamunt de tanta comèdia, de tant de mutisme imbècil; de tanta, tanta sala d'espera.
A voltes, el cop de puny sobre la taula m'ha dut per camins més pedregosos. Amb tot, m'allunya de barrancs més profunds, d'abismes de depressió.
La normalitat de falset obre ferides que l'amor no tanca.
Llegeixo sense saber, i escric sense saber. I aquesta és una de les gràcies i també una de les desgràcies d'Internet. Amb tot, no puc deixar de llegir, i no puc deixar d'escriure, i suposo que això és bo -però si és bo o no ja no m'importa massa tampoc.
ResponEliminaLa mala llet és sovint un punt final i per tant un punt de partida. Quan et deixes d'hòsties, sols avançar, ja sigui deixant enrere coses que no anaven enlloc, ja sigui fent coses que realment són les que vols fer d'una vegada (fer = dir = pensar = ésser ...).
Ves a saber.