M'escric per no escriure't; sense tinta, sense paper. Escribint per pintar de colors els meus moments. Manllevant paraules als amics, caçant-les al vol, sense vergonya.
Torno a enyorar-me i alguna cosa em diu que estic en perill.
Sobtadament, em vé a la ment el petit retall de cel de la plaça Milans i recordo la foto que encara no he fet...
De vegades em pregunto on van a parar els projectes que mai duem a terme, els desitjos inconfessables. Els imagino com un objecte físic, en una mena de matèria tova –com d'argil•la- fàcil de donar-hi forma, o de trencar-se... la imaginació, com un capital d'aquesta matèria. Hi ha qui li dóna formes diverses, hi ha qui tota la vida persegueix un únic somni.... Avui, voldria erigir-me en escultora dels meus somnis, i modelar-los segura, ferma... sabent del cert quina forma vull donar-los.
Tinc més de quaranta anys i encara penso què vull ser quan sigui gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada