LLUM D'ESTIU

Quin alè d'aire fresc amb perfum de tempesta

petit oasi entre dies de calor intensa.

Jocs de llum estiuenca

el cel, un vel de lluernes i foscors.

Ganes de jugar

–ballar descalça sota la pluja

I riure–

com una criatura.

Uska, 13/07/2016

Llavor de somni

Em dic a mi mateixa que estic dispersa però sé que no és cert. Dispersa no, monotemàticament concentrada; com si tot el dia no fés més que esperar el vespre [em passo els dies esperant la nit] com si festegés. Et festejo fins i tot quan no hi ets –entre hores. Parlo amb tu o t'escric –sense escriure, sense dir...

Bromeges i dius que aviat fugiré corrent. Què ha d'espantar-me, de tu? De mi mateixa ja sé què m'espanta: la pròpia feblesa, els paranys que em poso [enamorada de l'amor?] Però el fet d'identificar-ho, de posar-li nom, avui no aconsegueix fer-me més forta i tocar de peus a terra. Poden les ganes d'alçar castells i fer volar ocells de colors –ara que sé que hi ha cua-vermells, no em conformo amb els coloms, que no em cauen bé.

 

Imagino aquesta llarga xerrada que ens debem. O escoltar junts un silenci flonjo –d'aquests que tenen una remor de fons, de vent entre els pins. Des del forat del pany de la fantasia, aquests records inventats em semblen moments molt dolços –fins i tot quan m'accelero és un desig dolcíssim, tendre, gairebé poètic. I busco els teus ulls envà [darrere l'abre] per dir-te que voldria...

A estones voldria no pensar el que voldria, només fer-ho.

 

Però també tinc un caparró que pensa... I, posats a pensar, pensa peròs; peròs com les distàncies –les físiques i les altres.

 

I pensa potsers... Uns potsers com a peròs; també un altres, uns potsers com els ocells, que m'omplen la cambra d'un vol armònic de colors i músiques.

 

I fa projectes que se'm desfan entre els dits de la raó. Però sempre en queda algun bocí, per començar-ne un altre... Disparo a l'aire llavor de somnis, per damunt de castells i vols d'aus.

Esperant la nit.

@uskaballester, maig 2016

LLUM DE MARÇ

 

Em llevo, sigilosa, per no despertar els somnis
i preservar l'encís d'aquesta quietud

Amb càmera i bloc

surto a beure'm la llum d'aquesta hora calma
a collir-ne uns quants brots pel rebost

-els vespres agrisats

en duc sempre algun
que em resguarda del fred

 

Uska, març 2016

El silenci de la neu

Duia el silenci de la neu al fons d'aquells ulls blaus

No era ell que havia copsat el paisatge

eren els arbres, els corriols, que li havien calat dins

com la boira
i l'havien fet seu.

S'havia forjat un caràcter auster, robust i càlid ensems
-com la cabana, el llit i la taula que havia fet son pare-

Havent sopat retrobava la veu
i desgranava històries -mig certes-
pel seu llibre no escrit

De tant en tant
em cal tornar escoltar el silenci d'aquestes parets de pedra seca
encenc la llar i surto a collir flors noves.

De fora estant, somric al fil de fum que dibuixa els records
i els escampa bosc enllà.

De nit, els escric.

... Jo posava les flors dins la gerra, amb cura

i ens vam mirar així, dels ulls als ulls;
no ens ho vam dir,
però vam saber que ens estimariem sempre.

Uska
Desembre 2015

UN SOMRIURE

T'envio
-amagat, entre els mots-
el somriure que se m'escapava
mentre parlava amb tu
en la distància.

De vegades
quan em fuges
-això tan teu
d'allunyar-te de tot
moments o dies de silenci
pendent de res ni de ningú-
voldria abraçar-te
deixar lliscar el temps, dolçament
perdre'm per la teva pell

Adormir-me
sentint l'escalf del teu cos
al meu costat

en una nit sense hores

 

Veus?
Em surt de donar-te
el contrari del que vols

També en això
t'estimo.

USKA

Ales esteses

Ales esteses al temps, que em pentina els records, he tornat a seure sobre la pedra calenta del sol
i m'he sorprès del meu propi somriure.

Uska
21/05/14

lumbre

Guarda la lumbre del deseo

en el cajón de su sonrisa,

así, tan a la vista

que se escapa

se le va de las manos,

de la boca…

Y en las puntas de los dedos

le quema

cuando –como de paso–

dibuja en el rostro de él

una caricia

–apenas un roce,

nada,

una hoguera.

la pell

Sí

calia posar distància…

fins va fer-se'n el propòsit

–en veu alta, per creure-se'l–

Però el joc de seducció havia començat.

És difícil no trobar-se, si els ulls es busquen

si les mans es volen

si la pell de l'un crida la de l'altre

plou i fa sol

llum tamissada

et convido a un petó

sota el paraigua

(16/01/14)

una mescla

la intimitat

una mescla

com d'espècies

 

la música compartida

saber-me nua o gairebé

el joc de les teves mans

que per un instant transformes en carícia

-o sóc jo que ho rebo així?

 

percebo tendresa en els teus dits

i fins la teva veu

m’acarona, a estones

 

en l'abraçada de comiat

intensa

he sentit l'impuls de besar-te

i he fugit, per no fer-ho

(2013)

Joc de paraules

encara tinc, d'anit, les butxaques plenes de rialles compartides

i et duc amb mi, de lluny, tan proper...

 

he obert davant teu

la meva porta

Alço la copa i brindo, nua

i se'm fa estrany no saber-te la veu

ni el rostre

–però no m'amago

i et faig còmplice d'anhels i pors,

de les petites i grans febleses

que em fan més forta

i m'ensenyen a estimar-me

 

uska

29/10/2013

introspecció

m'he visitat, avui

–secret mirall íntim dels somnis–

m'he vist més gran que ahir

i jove –malgrat tot

 

tinc tant per fer, encara

eines

i desig de coses noves

projectes, reptes

voluntat

ganes

 

m'he vist, avui

m'hi he trobat amiga

i he volgut abraçar-me

 

USKA 26/04/2013

record

 

El teu record perviu en les parets de la cambra

en trobo engrunes al matí, quan obro la finestra

me'n teixeixo somnis i en basteixo fantasies

en la complicitat del silenci nocturn.

Et cerco encara entre els llençols

Quines ganes de tenir-te!

Obrir els braços i trobar-t'hi

compartir el goig de la carícia,

la passió implacable que m'encén.

Quin tren em duria, rabent,

fins al teu llit?

Trobar-t'hi sol i nu, mig adormit,

perdre'm en tu,

confondre'm als teus ulls

besar-te, oferir-me, ser infinitament teva

i no parar fins sadollar-me de tu

–si això és possible.

 

just only alone

ONLY A SEA TO REACH THE SKY

ONLY A WORD TO SAY SO MUCH

ONLY A SONG TO MISS SOMEONE

AND JUST A SMILE TO SAY GOOG-BYE

THAT'S WHY…

THAT'S WHY…

 

THERE ARE NO CALLS - THERE ARE NO WORDS

ONLY MY SKIN - ONLY MY BED

ONLY THE WHOLE NIGHT ABOVE ME

JUST MY VOICE CALLING YOU

AND I'M

I'M SO ALONE

 

ONLY ALONE, ONLY MYSELF

THERE ARE NO KISSES -THERE ARE NO LOVE

ONLY MY VOICE JUST CALLING YOU

AND JUST A SMILE TO SAY GOOG-BYE

THAT'S WHY

I'M SO ALONE

Setembre

Aire fresc, sol calent.
Han plantat esqueixos de núvols sobre els terrats
i en floreixen brots de llum en bolquers.
Setembre camina de puntetes.

tant nua

Em cou al rostre el traç de les llàgrimes, malgrat que tinc els ulls eixuts.
Torno als mateixos camins, amb les mateixes previsibles pedres.
Ensopego i, sense caure, camino fent tentines fins a redreçar-me.
Ploraré, aquesta nit, quan em reclogui. Enyoraré, altre cop, l'amant que no he tingut i els besos que s'enduu.
Em fa mal la pell, tant nua, ara.
Quin silenci...

L'esquerda

Passen les hores,
tornaré a marxar cap a casa amb el cap cot
i la pell nua de carícies
El llit se'm farà vast, desert i fred
sense l'escalf i el frec del cos d'algun amant
que em faci de mirall
i no hi haurà un jardí on pugui collir un somriure
per no sentir tant fonda aquesta esquerda
que em té l'ànim ferit

Jardí de desig

Ja torno a escriure't, incontinent. I encara em freno: col·lecciono a esborranys, tots els correus que t'he fet i no he gosat enviar-te, com aquest.

Impacient, supleixo els teus mots (els que no arriben) pels meus, i te n'envio algun fragment.

En moments així,voldria, de debò, tenir el dò de la paraula i -com una ofrena- portar fins al teu llit, a través de la lletra, el desig que em regalima entre les cuixes; contar-te, en veu molt dolça -un alenar més que no pas un xiuxiueig- que aquesta nit, amb els ulls closos, t'he retingut entre els llençols. T'he invocat, entre somnis. Confio ara, en tornar a la cambra, retrobar-t'hi.

(De l'estiu)

Camins

Camins de lluna sobre el mar,
sal als llavis i sol a la pell
i una ferida aguda que perdura i no s'estronca

Les llàgrimes cremen més que el sol.
No m'eixamplen l'ànim
l'horitzó en blaus ni la salabror de l'aire.
Camins de lluna sobre el mar
avui no m'omplen ni em parlen.
Molt endins, alguna cosa s'ha esquinçat

Voldria dir -No.
Divisió

Pesa massa
el què sé i el que callo
Tot pesa massa, avui.

Camins que s'estronquen
alguns no duen enlloc
o no m'agrada allà on porten.

Envejo els infants
que dibuixen un camí cert
-sense pèrdua-
i una casa, on -portes endins, segur- tot és bell
Cerco la casa, el jardí, el bosc, el camí

Fa mal ser algú fora del quadre
O potser sóc sobre el paper
sense adonar-me'n
enlluernada per la claror del sol
sobre aquesta superfície tan blanca
No he trobat els colors, encara
i el pols em tremola en agafar el pinzell

(agost 2011)

Sol d'hivern

Re decorant la meva vida: independència.

Un pis petit, un lloc per a cadascuna.

Quatre parets, un llit, un armari i dues tauletes.

Sol d'hivern al pati.

Escollir: guardar, llençar; neteja de records i oblits, d'alegries i tristeses, de dubtes i petites certeses; També els besos, les carícies que no he fet, que han tornat a ser per a ningú –ni tant sols per a mi.

I el retrogust de llargs glops d'amistat, escurant fins el darrer racó de les paraules i les nits.

 

Re decorant, pintant de colors la veu de la meva rialla retrobada.

Waiting tomorrow

Enough tears

time to sleep.

 

Tomorrow will be an other day

could be better

 

May be

 

Waiting tomorrow

Matinada a ciutat

Reguen els carrers,

però el lleva-taques dels ànims no es ven a les botigues,

ni l'espargeix l'ajuntament a doll de mànega.
Quan camines sovint per les mateixes rutes,

aprens quines lloses de l'empedrat no has de trepitjar

-el trànsit les descalça i belluguen;

en prémer-les amb el peu, enevitablement,

t'esquitxen d'un suc negre enganxifós

que viu sota les pedres, com els escurçons.

Phoenix night, burning the worst phantoms

Calor de foc, de sol de nit.

Solstici.

 

Alenem -entre olor de pólvora, espetecs lluminosos

i trons surrealistes-

per refer-nos: 

tot saltant per damunt el foc

on cremen les pors i els despropòsits,

deixem enrere els fantasmes

-recollida de mobles i trastes vells.

 

Ballem alegries i -encara que ho diguin-

el que hem ballat, no ens ho poden prendre,

malgrat que, fins això, voldrien retallar-nos.

 

Demà

perviurà el record d'una breu nit tan llarga

fins en l'olor de fum que impregna ara els teus cabells

 

El que de debò et serveix

és que saps que hi ets, que hi comptes,

que malgrat tot reviuràs, ni que sigui de les cendres:

Aquestes, cap mal vent no les escampa.

 

 

Desconcierto

Berbena y aquí estoy, con mis propias palabras por amigas, aunque me duelan sus verdades.

La gente sale de sus casas -les oigo, en la calle.

Me dan ganas de agarrar las tijeras y cortarme el pelo, a lo salvaje, sin ni siquiera un espejo.

A veces siento que estoy tremendamente sola; incluso cuando yo misma elijo no apuntarme al carro fácil de la fiesta familiar, porqué quiero, al mismo tiempo, sostener este vacío, con el bullicio externo. Ausente y presente al mismo tiempo.

Porqué lo que en verdad me apetece, queda lejos de lo que parece posible, ahora mismo.

Habrá hogueras, esta noche. Se quemarán -dicen- miles de petardos. Pero no vayas a creer que arderán todos. Quedan montones. Más o menos visibles; pero ahí están, tocando los cojones.

 

 

 

Aire

Deia "dic",

ara diu "Dídac"

i fa i desfà

–i tant, si desfà!

Mala gent, mala sang –agre regust

Down by law

lenta agonia

i després,

espolsar-se les sandàlies,

que vol dir vent

Llitdeglaç

Les hores s'enlenteixen,

la nostra ombra allargassada –d'horabaixa–

enfosqueix el dia, tintat de móres.

Tardor

–tomba a hivern, a la cambra.

El llit de glaç no es fón

ni s'estova amb les llàgrimes

i he renovat silencis aguts,

com dagues.

21/10/2010

Siempre

Se presenta sin aviso y rompe el monótono tic-tac del péndulo suspendido en el tiempo.

De repente tu sonrisa y tu llanto se me hacen presentes y -sin palabras- hablo de nuevo contigo.

Quisiera transmitirte el cariño que leí en los ojos tuyos que lloraban la mudez de tu voz.

Me duele el vacío de tu ausencia; pero no temas, no sufras: estoy feliz de abrazarte de nuevo -aunque sea en sueño, en recuerdo, en homenaje.

Te brindo la voz de mi mano, que relee en voz alta el amor que nos une, siempre.

Tarda

La tarda declina lentament, s'esllangueix pesarosa, resistint-se a ser vespre -temorenca de les ombres nocturnes, que tot ho amaguen i ho confonen.

L'amor és tarda avui; pesadament va fent-se vespre i tornarà nit -no la nit jove que fou.

Claror de llunes hi hagi, que em faci el camí de plata. Tu seràs lluny i jo encara et cantaré, mentre la veu no em deixi.

Som lluny

Torno al quadern, no trobo el moment de tancar-lo. El full de ruta s'escriu mentre el cerco -rellegeixo, reescric, penso.

Sensació de naufragi, fel a la boca. Reprendré forces, però no avui, segurament. Ara, contemplo amb tristesa la barca buida i sento fred. Hi ha tanta feina, encara; Tanta mala mar que sé que ens espera: en sento l'olor a l'aire.

Som lluny; no pel que hem anat separant, sinó pel que no hem sabut mai aproximar.

Cadència perduda

Dies com avui, transcorren lents i ràpids a l'ensems: a batzegades, com si el temps tingués un ritme alterat en funció d'allò que faig i -sobretot- d'allò que penso. Algunes estones, m'accelero; d'altres m'arrossego per dins de mi mateixa, lentament, amb moviments sinuosos. El temps, doncs, llisca dolçament o taloneja estrepitosament. -però és, tant sols, un símptoma.

De dies com avui -permeteu-me dir-ho- que no n'hi hagi gaire.

Bajo a comprar algo. ¿Te traigo alguna cosa de la calle?

¿Sería inconformismo contestarte que lo que realmente quiero no lo venden en la calle?

Quizás fuera más honesto contestar que aunque lo venden, no estoy dispuesta a pagar por ello, que no me sentaría igual.

Hay cosas que una quiere que sean como un regalo.

Sí, mejor contestar con una simple sonrisa. Y, fíjate, me llevo ese pequeño regalo de tu sonrisa-respuesta.

Danza

Descalza o con tacones,

la tierra hoy se siente felina y con ganas de bailar

deja a un lado el dervicheo monótono a que nos tiene acostumbrados

se desmelena.

Su danza es lluvia y sol, alegría

es un regalo, un homenaje que se hace a si misma

y a los suyos;

Es un momento

¿Quien sabe lo que dura, un momento?

Acaso es un de ahora en adelante

un inicio, un propósito

una estación que empieza

o empezó hace tiempo en larva

Primavera,

imago al fin, emerge de nuevo.

Seguir ahí

Agradezco tenerte cerca

en la palabra,

oirte de nuevo

sin siquiera verte;

leer en otra voz

el mensaje de ese espejo

que me hace fuerte,

sabiendome débil.

 

Soy

Escribo

para hallar en la palabra

refugio de mis dudas,

para vaciarme de tantos silencios

que me hieren con sus gritos

Cierro la puerta y me escucho.

Reconozco la quebrada voz de lo amargo,

-el nudo en la garganta

se afloja si me escribo.

 

Soy papel y tinta

cuando me digo.

 

Soy,

rotundamente soy

en las ges y las erres.

 

Me escribo,

soy letras,

la suma de silencios que se derriten

en palabras.

 

Soy: me escribo

(abril 2010)

Silenciada voz

de vino tinto,

¿En qué bodega duerme

en lenta crianza la amistad?

(abril'10)

fugida

a fosques, vull retenir els mots

que malden per fugir, cap al somni

el tinter es vessa, sobre el coixí

o pels carrers

 

al sol

la desvergonyida virginitat del paper

em fa llengotes

(abril'10)

Horitzó

En la pitjor de les derrotes,

l'horitzó dels ànims

és un desert devastat

per un huracà de sentiments.

 

Res té sentit

-les paraules, els objectes-

O en té en excés

-El paisatge quotidià

és ple de referències

que fereixen, molt endins;

massa.

 

(Voldriem tenir

per vosaltres

una abraçada poderosa

que s'endugués aquest malson insostenible

abans que fos real)

Flors

som aquí

compartint el vostre crit

i el vostre silenci

 

som aquí

per estimar-vos

malgrat que

-avui-

no en sabem

 

si la veu se'ns esquerda

deixarem parlar les flors

que ens faran paisatge

irisat de primavera

lo que viene

Estas son las circunstancias; las que nosotros mismos creamos, con lo que con lo que hay, con lo que viene y lo que se larga.

Por eso mismo, porqué es nuestra responsabilidad, hay que mirarse muy mucho, con lo que uno piensa, con lo que uno desea y siente. Porque nuestros posicionamientos pueden hacernos más libres, o encarcelarnos.

Y vamos a intentarlo, a darlo todo -a dárnoslo todo- a hacer todo lo que esté en nuestras manos, para conseguir la máxima de las felicidades: nuestra libertad.

Ese es el reto.

Seamos capaces.

¿O ibamos a mandarnos a nosotros mismos a freir espárragos?

Vacío

Triste vacío. Terminaste. No huyes; sencillamente, te vas. De nuevo me quedo con la mesa puesta y sin invitados.

Sigo llenando mis vacíos con tu ausencia tan presente, con tu presencia ausente. Sigo deseándote demasiado, demasiado.

Lo dicho: un día te rapto.

Brindis

He tornat a escriure sobre la sorra humida, arran d'onada.

Va ser un moment dolç i amarg, només per a mi; un brindis "in memoriam", sense copa -no em calia. Tot era poesia: la llum, l'hora, la posta entre els núvols i aquella pluja fina que em feia més conscient del moment.

No n'ha quedat un escrit -se'l va endur l'aigua; tant sols aquest record que endreço avui, entre els "abrics"

Afonia

Em mires sense veure'm. Amb tot, respiro, desitjo, estimo, enyoro. Batego. Segueixo essent natura, un torrent abrandat, salvatge i poderós; a estones, la tendresa; La barreja de colors i sabors que és una persona, forta i feble, valenta i poruga a l'ensems –Recordes?

De nou m'escric per no escriure't, afònica dels crits dels meus silencis.

Mañana vuelvo

Aquí estoy, escribiendo de nuevo, sin saber muy bien a dónde me lleva el texto.

La mente discurre, la idea se fuga en el intento.

Mañana vuelvo –Espero.

Normalitat de falset

Voltada per tots els flancs d'una lenta normalitat de falset feta d'esperes sostingudes, de mots silenciats, de somriures ocults, de miratges, a estones em deixo endur per la comèdia i jugo el meu paper, modesta, mesurada. A voltes em revolto i em proclamo, orgullosa, més viva, més dona. El meu orgull de ser dona no és d'anunci de compreses, em fa sentir abrandada, salvatge i poderosa. El meu orgull de ser dona està fins al capdamunt de tanta comèdia, de tant de mutisme imbècil; de tanta, tanta sala d'espera.

A voltes, el cop de puny sobre la taula m'ha dut per camins més pedregosos. Amb tot, m'allunya de barrancs més profunds, d'abismes de depressió.

La normalitat de falset obre ferides que l'amor no tanca.

Viatge

Llum de capvespre. Per la finestra transcorre lent un paisatge que m'és conegut. No sé on anem i el trajecte pot ser llarg. Sola, al meu habitacle, sento el brogit del compartiment del costat, a estones les rialles. Són colla i sovint posen bona música.

Hem passat de llarg un paratge agrest, inhòspit, sense aturar-nos. Alleugerit el pes, ens retrobem pel passadís, per intercanviar un somriure, una estona agradable, una cigarreta, un glop. Gent ferma amb qui comparteixo de grat aquest singular viatge que ens fa més amics, més persones.

(Setembre'08)

La pell nua

Voldria escriure avui, sobre la teva pell nua, com qui escriu damunt la terra humida; ni que només fós per no omplir-me de silencis. Escric el que la veu no gosa dir i ho deixo, a mercè de l'onada: "T'enyoro".

Voz

Te doy mi voz que te cante al oído el deseo que no se olvida.

Tengo em mis manos -no se marchitan- las carícias que no te dí aún; en mis labios, los besos tuyos que han sido para nadie.

¿Qué nombre le damos a ese echar de menos lo que no ha sido?

Pluja

Pluja. Les gotes que esquiven els arbres espeteguen a terra, divertides del seu propi esquitx, com criatures. Les sento, rialleres, dibuixant una festa de cercles i rierols. Ric amb elles. M'arrecero sota el gran cedre i escolto l'altra pluja, de segona mà, aigua que s'escola entre el brancatge.

Matèria [o Sense tinta]

M'escric per no escriure't; sense tinta, sense paper. Escribint per pintar de colors els meus moments. Manllevant paraules als amics, caçant-les al vol, sense vergonya.

Torno a enyorar-me i alguna cosa em diu que estic en perill.

Sobtadament, em vé a la ment el petit retall de cel de la plaça Milans i recordo la foto que encara no he fet...

De vegades em pregunto on van a parar els projectes que mai duem a terme, els desitjos inconfessables. Els imagino com un objecte físic, en una mena de matèria tova –com d'argil•la-  fàcil de donar-hi forma, o de trencar-se...  la imaginació, com un capital d'aquesta matèria. Hi ha qui li dóna formes diverses, hi ha qui tota la vida persegueix un únic somni.... Avui, voldria erigir-me en escultora dels meus somnis,  i modelar-los segura, ferma... sabent del cert quina forma vull donar-los.

Tinc més de quaranta anys i encara penso què vull ser quan sigui gran.

Recer (2)

A redós dels teus braços m'endinso de nou en mi mateixa, per conèixer-me més, per estimar-me de nou. Contemplo, absorta, els teus llavis dibuixats i desitjo perdre-m'hi. M'enduc a la meva sol·litud un bes robat, per tota companyia. Voldria no somniar-te, però sé que ho faré; Et veuré en altres rostres, et buscaré en altres figures.

T'he volgut sense tenir-te –i amb tot, o precisament per això- t'agraeixo la nit, la conversa.

La xarxa

En atrapar-les dins la xarxa del nom, les coses –les pors?- es fan petites. En la concreció de la paraula perden la potència, la infinitud, la possibilitat d'ésser una altra cosa.

El mot de-fineix l'objecte, l'engloba, el tanca, el minimitza.

Capturar la idea amb la paraula, caçar-la i no sentir que el mot la traeix: vet aquí el repte!

Frontó

Nova conversa inacabada. Els mots reboten a la paret i em tornen en un eco que perd, progressivament, l'empenta... No m'agrada parlar sola; Hi ets?

Si tornen

Si tornen

De nou, ahir, en el trajecte cap al somni, m'escrivia sense tinta, sense paper. I els mots, fugissers, se succeien en cascada, sense aturar-se. He dubtat si un cop de llum els deturaria, espantadissos… i no he gosat fer-los llevar en aquelles hores menudes.

Al matí, ventilant els llençols, he trobat –escassament– un grapat de paraules i les he collides amb cura. Em sento maldestre, ara, apedaçant-les… i acabo escribint sobre l'escriure, fent cercles al voltant de mi mateixa, de gat que cerca la postura per jeure.

A les fosques, els mots venien i es deixaven lliscar, suaument, sense remors, entre els llençols. Els deixava fer; no he volgut defugir-los. De dia els enyoro.

Aquesta nit deixaré a punt el quadern, com un caçapapallones; en la complicitat de la foscor, me'ls faré meus, aquest vespre, si tornen…

Tintes1

Tintes

És ple el tinter que vessa les paraules adormides. Les llevo fora d'hores, les espolso, esteses a a orejar-se. Me'n cuso un mantell que m'abrigui dels silencis.